Ronaldinho (tot)

De tant en tant, molt de tant en tant, el món descobreix un geni. També en el món del futbol. I succeeix que és llavors quan, en aparèixer, gairebé tothom se’m dóna compte i s’hi rendeix. No escric mai de futbol, perquè trobo que hi ha coses a la vida que mereixen justament uns minuts d’atenció, unes hores potser, però res més enllà d’això. Ni tan sols una reflexió que profunditzi qualsevol banalitat. Però justament aquests genis de què parlaven transmuten aquesta concepció, i fan el futbol quelcom digne de ser comentat, fins i tot quelcom digne de ser escrit. I si és una sort viure just en el moment precís en que emergeix un d’aquests genis, més encara ho és tenir aquest geni a casa. Aquesta és la gran sort que hem tingut els afeccionats del Barça: veure Ronaldinho. L’atzar ens ha fet que visquem just en el moment precís i en el lloc concret per gaudir d’un jugador, d’un geni, com Ronaldinho. Veient-lo jugar, amb el mínim de sensibilitat futbolística que es requereix per fer-ho, un intueix la magnitud de la seva figura, i endevina amb el temps que només molt de tant en tant, apareixen jugadors com ell. La veneració de Ronaldinho per l’afeccionat culé no és una exageració, una de les corrents descripcions hiperbòliques d’un ídol, com tants n’hi ha hagut aquí i arreu doncs molts ídols hem tingut per elevar-los a la categoria a què elevem a Ronaldinho –Ronaldo, Romàrio, Laudrup...– però Ronaldinho, resulta que Ronaldinho, és quelcom més.

No vacil•lo en dir que podríem teixir una línia temporal, futbolística també, entre Pelé, Maradona i Ronaldinho. És evident que hi ha hagut molts altres jugadors, genis també, de molts equips i de moltes parts del món. Però aquests tres han fet quelcom que d’altres no han sabut fer: posar en excel•lència el que ja molts altres grans jugadors han fet, però desmarcar-se amb la diferencialitat. Ronaldinho ho ha aconseguit. Qualsevol comparació que es vulgui fer amb qualsevol altre bon jugador, per ajustada que sigui aquesta, quedarà desequilibrada, perquè Ronnie, com Maradona i Pelé, han sabut dur a l’exponent més alt la genialitat futbolística, de tal manera que han omplert estadis, han esdevingut símbol d’una generació i, sobretot, han despertat en totes les boques, arreu del mon, el verb de l’excelsitud. Per què si no Ronaldinho és aplaudit a Madrid? Mai cap altre jugador de Madrid ho ha aconseguit a Barcelona. Aquesta és la grandesa de Ronaldinho, la grandesa del geni que s’ha instal•lat a Barcelona i ha aconseguit ser mundialment reconegut en tan sols quatre anys, que amb tan sols 26 anys és ja el millor jugador del món dels últims temps i que ha aconseguit liderar el millor equip d’Europa. I si el reconeixement mundial no hagués fallat la darrera pilota d’or a Cannavaro, un magnífic exemple de boicot que pateixen els grans jugadors aquí, a casa nostra, ara mateix parlaríem de tot un rècord. A tall d’exemple: Zidane, l’home que s’ha acomiadat del futbol amb un cop de cap a un altre jugador, és segons la comunitat futbolística internacional, millor jugador de Ronaldinho. El futbol, com l’amor, també és cec.