Una espurna de llum

Dedicat a la Sònia

Perquè mai algú m'ha ensenyat a destriar allò que ens fa créixer d'allò que és accessori, avui juraria que ets essencial. Essencial perquè tot allò que em sembla simple és, avui, inevitablement important, i allò que m preocupa se'm torna banal. Les petites coses constueixen sempre les grans realitats, per això penso en tu com la més especial de les coses que tinc. Afortunadament. I després de tot, res. I després de res, tot. Com si juguessis a confondre cada terme amb moltes coses, a fer de la plenitud una buidor abusrda i, per altra banda, increiblement fantàstica.

Em convides a riure i a plorar quan hauria de plorar i de riure. Sí, ho capgires tot. I em sento, de sobte, un poeta sense paraules, esmolant la pedra dels sentits per esculpir la més gran de les escultures del mot i la paraula, malgrat que tot al teu costat em resulti escandalosament insignificant. És llavors que em poso tendre, estúpidament feliç, i penso en els teus ulls com aquella espurna de llum que atravessa les fulles dels arbres creant guspires daurades en la més bella de les matinades. No m'aturo a pensar què vol dir ben bé això, només en la sort que tinc d'haver-te trobat. Tot és tan senzill... Gràcies.