Per demà...

El comentari d'una amiga m'ha fet pensar. I reflexionar, i concluir que tenim fills perquè ens sobrevisquin, en un món millor a ser possible. No vull caure en el pessimisme foradat. Potser sigui aquesta guitarra melancòlica que estic escoltant que em sento cada vegada més lluny d'aquest horitzó en el que busquem sempre respostes, però el cert és que intueixo una única sortida a la pregunta inicial. No ens sobreviuran els nostres fills, i moriran, com nosaltrs en un món esqueixat. arribats a aquest punt hi ha condescendències que ja no valen la pena perquè ja no ens lleven els mals: les llàgrimes, els crits, la ràbia... Què és la revolució? Esperar en un sofà que la pell ens envelleixi i l'aire s'acabi, com la vida mateixa.

M'agradaria canviar-ho tot, conèixer soldats de llibertat en trinxeres il·luminades per espurnes del sol de l'alba i escpara cap endavant, encegat per la mateixa llum, sense saber cap on anar. Al cap i a la fi la bogeria també forma part d'aquest teatre. Saps? He tornat a escriure, després de tant de temps... Ara ja sé que el dolor és la lletra, que és la sang enverinada que m'empeny a vomitar idees desordenades en un sol ordre, que ets tu. L'odi i la ràbdia són preciosos quan la tristesa els fon en una mateixa dansa, i jo m'atreveixo a desitjar-te encara. No, aquest no és el món que vull i hi ha sentències més evidents que les senyals que hem interioritzat. No hi ha demà possible, ni fills que ens puguin sobreviure dignament. Però jo em vull a prop teu, per demà...