Pa amb tomàquet

Amb el recent maridatge entre Tom Cruise i Katie Holmes (aquest tipus de gent que no saps si són guapos perquè són famosos o són famosos perquè són guapos) se m'ha tornat a remoure aquella panxa classista, sí, aquella que se'm remou quan sento parlar de luxe. No m'ha agradat mai el luxe, potser perquè he nascut on he nascut i, de luxe, n'he vist poc. Almenys en directe. I és allò que deia el poeta: "aquí em pariren i aquí estic", i poca cosa més hi ha a discutir. Però si el luxe em sembla artifical, encara més deplorable em resulta el luxe pel luxe. Perquè jo no rebutjo el luxe per qüestions ideològiques, sinó per qüestions pragmàtiques. No li trobo el sentit exacte, la utilitat pràctica o la funcionalitat justa. El luxe és exactament la usura dels que tenen molt per demostrar que tenen molt, és a dir, un objecte eteri representat en molts objectes materials, sense una funció clara.

El luxe pel luxe pretén l'elevació màxima d'aquesta expressió: la revelació simbòlica de l'excel·lència. Un exemple: l'ex esposa de Nicole Kidman va comprar a Tom Cruise un regal valorat en 2.800 dòlars: un gerro. La relació preu qualitat, com veieu, no s'ajusta. És igual, el gerro no és allò que importa, sinó el seu preu. Els preus desorbitats del banquet són la prova exacte que el luxe és una gran mentida, eficaç per la seva reputació. A mi m'encanta el pa amb tomàquet, i estic segur que a Tom Cruise també. Però menjar pa amb tomàquet seria vexatori, quan menys, per una tota una estrella de Hollywood. En canvi jo, avui, quan he arribat de treballar, m'he crspit un pa amb tomàquet i embotit (no tenia ganes de menjar tòfones) i he estat l'home més feliç del món. Aquesta és el meu luxe.