Estigia

Penso tant en la mort que ja forma part d'una part important de la meva vida, al menys de la meva vida reflexiva, que són aquelles hores que ocupo pensant en coses immaterials que no formen part de l'engranatge mecànic del dia a dia. Pensar en la mort, parlar d'ella és gairebé tant dolorós com necessari, i en certa manera ajuda a viure. És la paradoxa parafrasejada per un important filòsof, que deia que la mort serà menys dolorosa per aquells que no hagin pensat en ella. Però el pensament dista tan de la realitat inseparable de la vida, que me n'adono que és quan penso que m'abstrec de mi mateix, i torno a mí quan aquesta realitat m'obliga a reaccionar.

Aquesta reflexió vol ser general i és concreta, i il·lumina certament a algú molt especial. És un escrit de circumstàncies: un munt de paraules que voldrien ser una abraçada, un petó o, encara més, el motor de canvi d'una situació concreta. Saps? A tu que em dirigeixo vull explicar que parlar de la mort d'un ésser estimar és, a vegades, força més difícil que acceptar-la. L'amor viu també en la mort, i no trobo un altre meravella més gran per consolar-te. Sovint la seva abstracció se'ns torna inútil, i redueix el seu efecte a poca cosa. Aprendre a viure amb l'amor és una bona manera de saber acceptar la mort.

La mort com a mecanisme de fi de la vida. Heus aquí. Intentar consolar la mort és inútil. La mitologia grega deia que el llac Estigia separava dues orilles, la de la vida i la de la mort. Atrevvesar-la significava abandonar allò que havia format part de tu durant tota una vida, i arribar a l'altra orilla, conduit per una barca remada per les Parques. M'agradaria que tot fos igual. Les meves conviccions m'impedeixen creure en una altra vida després de la mort, però estic alhora segur que hi ha persones que muten l'ordre real d'allò que és immutable. Vivim perquè estimem, i tu has estimat tant que perviuras també per continuar abraçada a això que tant has estimat. N'estic segur. Mentrestant, el record et pot servir per plorar, perquè en cada llàgrima hi deixis mitja vida, i en l'altra mitjà hi deixis tot l'amor que necessites per continuar vivint, estimant, i plorant.

Una abraçada.