Catalunya és això

Amb la presentació del candidat Montilla per a la presidència de Catalunya s’ha obert un debat que es pressuposava superat i que, no obstant, era extraordinàriament necessari. La identitat a Catalunya ha estat sempre el centre d’una convergència d’opinions, creences i sentiments que han entrat en conflicte, sovint més enllà del debat. La història del país obliga a un cert proteccionsime emocional als seus patriotes. Tres-cents anys d’ocupació de l’estat espanyol i del francès han sumit l’estat català a humiliacions, guerres i rancúnies, i alhora l’han convertit en un territori més conscient de la seva realitat nacional, i en un espai on els seus ciutadans s’hi ha sentit més compromesos amb aquesta realitat. El debat identitari a Catalunya és, avui, tan latent com el primer dia, i necessari per seguir avançant en la conformació d’un poble heterogeni i, tanmateix, unit. Però aquest procés a què ha estat sotmès el país, per l’ocupació territorial, administrativa, política, econòmica i jurídica esmentada, ha generat en l’esperit de molts catalans una reacció contrària a la desitjada: una actitud hermètica i racista, la recuperació del nacionalisme de superioritat que havia mort amb el nazisme el 1945. Això distorsiona el debat i l’inclou en una dialèctica perillosa, d’un espiral d’odi i confrontació que s’allunya de la realitat.

 

El cert és que si Catalunya fos un estat normal, com tants n’hi ha a Europa, el debat identitari fora menys virulent i, fins i tot, prescindible. Però Catalunya no és un estat ni, per tant, normal, i la seva especificitat converteix la seva realitat nacional en un conflicte, no en una normalitat. Ningú més que l’estat espanyol és responsable de l’actitud antiespanyola de bona part de la ciutadania catalana, però aquest fet no amaga una disfunció preocupant en el patriotisme exercit a Catalunya. El debat sobre si era o no oportú, si és o no convenient, que un andalús d’origen fos i sigui president de la Generalitat de Catalunya, ha reajustat un debat que seguia viu a la societat i que, tanmateix, ningú volia redescobrir, i alhora ha mostrar una Catalunya que jo no vull per als meus pares, però tampoc vull per als meus fills. Perquè el meu pare és extremeny, i perquè els meus fills conviuran, en un futur i inevitablement, amb més cultures de les que puguem arribar a imaginar.

 

Aquesta part de la ciutadania catalana que ha optat per una defensa racista del territori pensa que és català qui viu i treballa a Catalunya, però que només aquells que hi han nascut tenen l’autoritat moral per exercir el dret de defensar-la i d’ocupar els poders públics. Jo crec que en la mesura que siguem capaços d’analitzar la realitat social en què vivim, fruit d’un procés històric complet que en ha convertit en el que som, serem capaços també d’entendre la realitat nacional catalana, que no és altra que el creuament de cultures i la convergència en un mateix punt: la defensa del sentiment català. És cert, és català qui viu a treballa a Catalunya, i tots ells tenen el deure moral de defensar Catalunya, com un estat nacional amb la seva identitat, i de fer-ho públicament, hagin nascut on hagin nascut. Perquè aquesta és la grandesa de Catalunya, la seva capacitat d’abrigar cultures i sentiments diversos i saber-se nodrir d’elles, créixer com una sola nació amb realitats diverses.

 

Hem d’acceptar el procés històric del nostre país. Entendre que als anys seixanta una immigració espanyola va fer cap a Catalunya i s’hi va assentar, i que bona part d’aquests immigrants són, avui en dia, catalans de fet, i defensarien el país amb ungles i dents com qualsevol català nascut a Ripoll, a Les Borges Blanques o a Figueres. I que integren el motor social de la realitat que creix. La identitat a Catalunya és un fet estructural, no conjuntural, perquè és l’aglutinament històric de diferents processos en què s’han relacionat identitats de tota mena. Ara, més que mai, Catalunya és l’encreuament i terra d’acollida de cultures en plena globalització, i hem de ser capaços d’abandonar ara i per sempre l’actitud infantil del “jo sóc més que tu perquè sóc català”, i enfrontar-nos a la realitat per aprendre, no només a dir, sinó també a pensar que “jo sóc igual que tu, perquè sóc català”. I passa tot això perquè siguem capaços de valorar una figura política com Montilla per les seves accions i no pel seu origen, i acabar amb el debat de si és o no català, de si té dret o no a ser president del país. Que un andalús d’origen sigui andalús no és una rendició de l’ambició nacional, sinó l’acceptació d’una grandesa nacional –que Catalunya és terra d’acollida- i l’agraïment a tantes persones arribades de tants llocs del món que cada dia treballen per tirar endavant un projecte de país. Així, el dia que tinguem estat propi, podrem fer-ho com un país normal, i conviure amb andalusos, africans o sud-americans sense superioritats que contravinguin els principis de respecte i tolerància.