No

El nou Estatut és el d'una classe política dement i una societat poruga 

"En el día de hoy, el ejército republicano, cautivo y desarmado, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares”. Aquest era l’inici del comunicat amb què el bàndol feixista posava fi a la guerra civil espanyola, i certificava de forma humiliant la derrota de l’exèrcit republicà. No és comparable, afortunadament, però la derrota d’ahir del No en el referèndum de l’estatut marca una nova derrota davant la caverna espanyola. No davant Espanya, sinó davant les immòbils barricades del nacionalisme espanyol més ranci. El debat de l’estatut ha estat esgotador, cert, i per això no vull fer una enumeració de pros i de contres, ni un anàlisi ja molt gastat de l’actitud de les diferents formacions polítiques. Vull analitzar la derrota del no, més que la victòria del sí, perquè mentre ahir contemplava atònit l’espectacle ruboritzant d’uns i altres llançant-se les xifres pel cap, pensava en quant hem perdut amb aquest sí, i quant hem guanyat amb aquest no. Les premisses, més de dos anys esgotadors d’insults, discursos, pantomimes i estratègies, van dur ahir a les conclusions. Sempre és difícil analitzar un resultat polític sense perspectiva temporal, però les exigències del moment impliquen reflexionar sobre allò que crec oportú reflexionar, que és el naufragi al que ens han dut els nostres polítics.

 Ahir es va perdre l’oportunitat de fer un pas de proporcions majúscules en aquesta  qüestió nacional que ja fa massa temps que ens ennuega. Alguns diuen que amb l’estatut que ahir es va aprovar avancem. La realitat és que evolucionem respecte un estatut de circumstàncies, el del 1979. Una evolució, també, de circumstàncies, en tot cas. No s’ha d’evolucionar perquè toca, sinó perquè es vol evolucionar. L’error del poble català, del qual no en dubto les ganes d’avançar, ha estat immens: deixar un projecte nacional a mans de les toies que tenim com a polítics. La gestió d’aquest estatut ha estat pèssima, subjugada als interessos de partit i allunyada de les ambicions reals d’una ciutadania que té el dret a decidir, no sobre un estatut concret, el que ens brinden uns polítics demagogs als quals l’avenç els sona tan distant com la honestedat, sinó a decidir si el que volen és un estatut de pa sucat amb oli (el recentment aprovat), o un estatut que avanci i ens faci intuir un futur referèndum per una constitució que reguli el nostre país, que és Catalunya. Amb unes institucions de paper i uns polítics de llautó, el que tenim és un marc de referència sense noves capacitats i, això sí, un escenari preelectoral que els va de perles als nostres representants. Recordava ahir les paraules de l’expresident d’ERC, reconegut nacionalista i lluitador per les llibertats en aquest país, Jordi Carbonell, quan el 1976 molta gent va sortir poruga a celebrar el primer onze de setembre en democràcia: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Ahir es va votar Sí per prudència, per por, perquè el No té les connotacions que té i per què la pressió de la caverna espanyola, secundada per la “brunete” mediàtica centralista, és massa gran. Si diuen que no ens donaran la raó, deien els nacionalistes espanyols anacrònics, i els ciutadans catalans amb un mínim de sentiment nacional abandonaven qualsevol gir radical, moderaven les seves posicions i s’entregaven decidits a aquella concepció del peix al cove que va popularitzar l’expresident Pujol. Amb el sí s’ha salvat el cul davant la intransigència dels feixistes espanyols que encara creuen que un país es pot dominar per la força, però també ens han convertit en aquell “ejército cautivo y desarmado” que, ara en democràcia, haurà de seguir nombrant el seu país amb el nom d’un altre. Estimo el meu país, i per això crec que ahir va guanyar el No. El no progrés cap a un nou model territorial que ens acosti una mica més a la nostra realitat nacional, el no seguir caminant cap aquell país que ens pertany, la no lluita que van començar els nostres avantpassats a l’Espanya de Felip V, el no retorn que sembla que s’està imposant en la nova Espanya de la democràcia centralista. Potser sona recurrent tornar a parlar una vegada de més de 1714, recórrer a la història per justificar el fracàs en què vivim. Però és nomé mirant enrere com hem puc sentir orgullós del meu país i dels meus compatriotes. Casanovas, Macià, Companys... Maragall, Pujol, Mas... Visc en un país que no té memòria, instal·lat en un immobilisme cec. Però confio que algun dia podré mirar enrere, aquells homes anònims que van saber lluitar amb decisió pel meu país, i podré identificar-los amb els homes que hem de construir el futur d’aquest país. Si m’avergonyeixo d’haver deixat l’oportunitat d’avançar per cedir-li la cadira a un dèspota com l’Artur Mas, és perquè encara em queda alguna cosa de dignitat. Tan de bo un dia sabem convertir aquesta dignitar en força per avançar de veritat. Per cert, va guanyar el Sí.