...dos amants com tu i jo
Si recordo aquells versos de Vicent Andrés Estellés "no hi havia a Vàlencia dos amants com nosaltres", em poso a plorar. Desconec per què els records em duen a tu una i una altra vegada, i encara ploro més. I l'impacte d'una llàgrima a la pell de la meva mà m'empeny encara a escriure sobre l'arena blanca d'una platja vora la mar. No penso en la dignitat, la displiscència, la bogeria... Penso només en tu, en tu, en tu, en tu... i la teva imatge com un eco que s'instal·la en algun lloc d'aquest esperit que plora -el meu- se'm fa cada cop més clara, i em porta allà on ets tu. No existeixes en mí si no és imaginan-te, ni res del que imagino s'allunya de tu, tot s'hi assimilia. I penso en el que deia el poeta... "no hi havia a València dos amants com tu i jo".
I tanmateix és molt dur enamorar-me del perfum, de la carícia, de la llàgrima i el vers, i no poder estimar-los. És dur saber que ets una veu, només, que no t'abasto. I el cor se m'esqueixa, amor, com la mara impassible als meus ulls s'obre de bat a bat. Només et veig si tanco els ulls. Si els obro: vaguetat. Tot és tan infundat al meu voltant com la buidor que mena aquesta vida meva a llocs on no hi ets tu. Vaig somniar una vegada, que en una plenitud desconeguda, moria abarçat a tu. I una vegada i una altra, les meves llàgrimes sobre els teus braços, escrivien lentíssimes, precioses, perurables poesies. Mai hi ha hagut, més enllà de nosaltres, dos amants com tu i jo.
1 comentario
Anónimo -