Tan jove... tan vell

M’he fet gran, molt gran. Me n’he adonat avui, ho he vist clar enmig de l’eufòria que es desferma entre la hormona de la joventut. Jo era un arbre vell, supervivent potser d’altres temps més fecunda, però clavat ara enmig de l’herba fresca i els rius cabalosos d’aigua. La tristesa dels anys, també, m’han convertit en aquell home feixuc de qui havia sentit parlar a les històries, que havia vist al cine amb cara de babarot i que contemplava, tarda rere tarda, postrats en bancs de pedra com la més trista de les metàfores. Ara m’he fet gran. Envelleixo amb la rapidesa dels dies que es perden, com una fatalitat descontrolada: alguna cosa així com una putrefacció crònica. Em fa mal l’esquena, ja no ric per riure i els dits, quan els doblego, em cruixen. Més enllà d’això, evito fer tot allò que m’havia convertit en un ser ignorant, però amb una persona moderadament feliç. Ho he perdut tot, i el res m’ha vençut. “Els dies que passen els malviuré somort” deia el poeta, i talment esperant l’amor resto dret, quiet, cansat, enmig de la jovenalla que balla sense parar, i que estima la vida. M’he fet gran, molt gran, gairebé tant com els dies que he perdut tractant d’estimar-te.