Hamas: la esperanza de un pueblo

Les eleccions legislatives a Palestina poden obrir un nou procés de pau que Occident no hauria de trencar

L

a victòria de Hamas en les eleccions legislatives de Palestina obren una nova etapa en el conflicte políticoterritorial del Pròxim Orient. Una etapa que des d’occident es veu amb recel, amb temor. A Estats Units ha explotat la reacció esperada: un mur de contenció sense mires a solventar el conflicte. Per altra banda, els principals líders de la Unió Europea ja han advertit al grup radical Hamas que de no deixar les armes perdrà bona part de les ajudes econòmiques que arriben des d’Europa. I els triomfadors electorals es troben amb un suport legítim del seu poble i una facció política importantíssima, occident, que li gira l’esquena. L’inici d’un nou procés que ambicioni la pau ha començat de la pitjor manera, amb divisió d’opinions i per camins diferents. Israel confia que l’astorament dels resultats obtinguts esperonin occident -sobretot a Europa- per acostar-se més als interessos del seu bàndol i desmarcar-se de la política palestina. Sigui com sigui, la victòria de Hamas a les legislatives, en certa manera esperada, culmina un seguit de processos que s’ha accelerat des de fa mesos, i que estan canviat la realitat del conflicte a marxes forçades. Les coses estan canviant, però en una situació on res té sentit i on, es de fa temps, res és previsible, això no ha de ser forçosament una bona senyal.

L’especificitat tremendament complexa del conflicte entre israelians i palestins havia acabat adoptant la serenitat que solen acabar internalitzant tots els vells conflictes. La irracionalitat a què desemboca la lluita d’anys i anys, per molta racionalitat que duguin inherents les seves causes, així com la seva legitimitat, donen pas amb el temps a la serenor de la monotonia. Per això, potser, ens havíem acostumat a dinar amb l’escena diària dels joves palestins llançant pedres contra els bulldozers israelians. Però les coses comencen a canviar quan, enmig de la última intifada, mor el líder palestí Yassir Arafat. Arafat era el pare de la pàtria. També un dirigent polític, però per sobre de tot una imatge i un símbol, de tal manera que es podia entendre Palestina sense la seva política però no sense la seva imatge. La corrupció que vestia la facció política Al Fatah, al poder durant incontables anys, era més que coneguda. Tots i cadascun dels alts càrrecs eren inculpats de corrupció, i amb raons suficients. Tots, menys un: Arafat. La força d’Arafat arrelada en el sí de la comunitat palestina va convertir la seva mort en l’abans i el després d’un procés de pau que sembla cada cop més fictici.

La substitució del rais palestí en la persona de Mahmud Abbas no ha fet sinó accentuar la decadència política d’Al Fatah. Els nombrosos casos de corrupció i la deficiència en polítiques socials han dut el partit a la derrota. De fet, la única formació política capaç d’esmenar en les seves limitacions la misèria en la que viu més del 75% del poble palestí ha estat Hamas. Precisament per això el poble palestí ha parlat a les urnes i ha decidit obrir un nou període en què governin aquells que realment han lluitat per la base social del poble i ha castigat els onerosos corruptes anquilosats a les butaques del poder. La reacció dins el seny del propi parlament palestí era evident. Després de tants anys Al Fatah no ha digerit la derrota i la policia assaltava dies després l’edifici parlamentari en el que s’apropava perfectament a un cop d’estat. És una de les moltes paradoxes irracionals que envolten el panorama geopolític al Pròxim Orient: els fins aleshores radicals eren assaltats pels “moderats”. Sigui com sigui Hamas segueix al poder i el resultat polític és desesperant per Al Fatah, ja que Mahmud Habas queda com a cap d’estat sense suport del seu partit al parlament, subjecte a les decisions que a partir d’ara tindran la capacitat de desenvolupar els líders de Hamas.

És Hamas una solució lògica al procés de pau? La mirada que mig món ha llançat sobre la victòria de Hamas és plena de prejudicis i poc reflexiva. Hamas compta amb un braç armat, sí, i se li imputen més de quatre cents atemptats. Podem parlar doncs d’un grup terrorista d’arrel islàmica. Però en el sí del partit i en le braç polític s’hi troben líders moderats. Hamas compta amb una gran intel·ligència i pot ajudar a destravar aquest procés de pau que dura massa. La Unió Europea i Estats Units no poden demanar el cessament de la violència a Hamas si fa uns dies Israel bombardeja territoris palestins i ningú diu res. El terrorisme l’exerceix ara l’estat israelí, com l’ha vingut exercint fins ara. I es vol que Hamas renunciï a la lluita armada, Israel i la comunitat occidental han d’assegurar vies democràtiques per començar a caminar cap a una pau sincera. Començant per no retirar ajudes que dificultarien encara més la subsistència a les famílies palestines, per exemple. Deixem que la nova esfera política es desenvolupi amb normalitat. Sharon va posar la primera pedra d’aquest anhelat procés amb el decret que obligava als colons jueus a abandonar els territoris ocupats. La pau definitiva no s’aconseguirà fins que es respectin les fronteres del 67. O almenys així hauria de ser, apel·lant a la justícia. Hi haurà pau quan palestina sigui lliure. De moment Hamas ha reconegut l’estat d’Israel però Israel no ha reconegut l’estat palestí. I és que hi ha massa injustícies en l’aire perquè s’arribi a un punt desitjat. Hamas pot ésser la llum d’aquest procés i occident no li ha de tancar les portes.