El nyap de Mas
CiU trenca la unitat catalana i ven el somni de l’Estatut a Espanya
Vagi per endavant que no em lliga a cap partir polític català ideologia de cap mena, ni militància alguna. Vagi per endavant que no crec en la democràcia, almenys en aquesta que ens venen, i que cap d’aquests partits em representa, ni té el meu vot. El meu judici és, per tant, net d’influències polítiques. No obstant estimo el meu país, que és Catalunya, tant com diuen estimar-lo els dirigents polítics que el menen, sovint cap a indrets erràtics. Com que en democràcia la paraula és el més important, és en la paraula que els polítics vesteixen el seu patriotisme de paper. Però en contextos com l’actual –amb la recent aprovació de l’Estatut- és quan m’adono que manca en aquest país nostre el seny de què ens enorgullim sovint i, si aquest és el seny que prediquem, jo m’apunto a la rauxa. Perquè la política ha de ser més que paraules o accions interessades; és el topic però és real: els ideals que es desprenen de la revolució burgesa que inspira la democràcia té, malgrat tot, aquesta virtut d’induir el polític a la sinceritat més humana amb el seu poble. Sembla ser, però, que en una etapa històrica on la política s’ha convertit en el paradigma de la hipocresia, aquests polítics de casa nostra també s’han apuntat al carro de la mediocritat, a l’estúpida i incontrolable ambició del poder.Convergència i Unió representa millor que ningú aquesta afany de poder, i la conseqüent acció política realitzada des de l’interès partidista. Mai és bo que una formació política, per molt democràtica que sigui, regenti el poder molts anys, ja que la corrupció és temptadora i està a l’ordre del dia. Que CiU governés 23 anys, a més amb una depuració cíclica del partit dubtosa, va corrompre la pròpia formació i les institucions del país. I quan la coalició d’esquerres (el tripartit) va saber convèncer al país de la necessitat d’un canvi, els successors del pujolisme més arcaic no van saber entendre el nou paper polític que tocava jugar a CiU. Des d’aleshores, en aquest partit s’ha fet política des d’aquells sentiments als que no pot apel·lar la política, el rancor o l’afany de poder. El porcés que ha obert el tripartit amb el plantejament d’un nou Estatut per Catalunya ha posat de manifest el deteriorament de les estructures polítiques de CiU i ha demostrat, un cop més, que la dreta catalana és més dreta que catalana, i que governar des dels interessos mai podrà satisfer els anhels d’un país, per molt patriotisme que el seu líder, Artur Mas, passegi pels platós de televisió o destil·li a les pàgines del diari.
Un cosa és clara: CiU ha enfonsat el somni d’un futur millor. Perfectible, però millor. Dubtosament Catalunya gaudirà en un futur d’un context tan profundament esperançador com l’actual a Espanya. No queden molts “Zapateros” a Espanya i aquest era el moment per començar a assentar les bases de possibles directrius polítiques encaminades a construir un futur d’independència i identitat nacional. Però la dreta catalana està ressentida amb unes esquerres que han sabut recuperar l’esperit del país i trencar amb l’immobilisme que CiU havia anat estratificant a casa nostra, i a la resta de l’estat. La unitat dels país catalans era, a priori, la millor arma per aconseguir els objectius polítics que havíem marcat al Parlament. Deixem-nos d’històries. Zapatero havia promès en campanya electoral aprovar l’Estatut tal i com aquest sortís del Parlament; Catalunya no tenia res a perdre, ans tot el contrari, era Zapatero qui havia de demostrar-nos aquest “talante” de què contínuament presumeix. Però quan CiU ha vist la possibilitat de fer una maniobra que canviés totalment els plans i situés el partit al mateix nivell que el tripartit, quan ha visionat l’anhelat protagonisme, no ha dubtat a sacrificar dos anys de mil·limetrades fites polítiques i autoerigir-se com a “salvadors de la pàtria”. El més trist és que PSC i IC-V s’hi ha rebaixat, constatant un cop més que més que seny polític el que tenim a casa nostra és ambició de poder. Mediocritat.
Mas ha jugat un paper clau en aquesta decepció col·lectiva. La seva obsessió per convertir-se en el que va significar la figura de Pujol, l’ha portat a cometre un greu error de qui en seran víctimes propiciatòries tant Catalunya com la pròpia CiU. La massa intel·lectual s’esgarrifa només de pensar què poden haver pactat Mas i Zapatero (recordem que el pacte va ser només verbal) i la ciutadania catalana veu amb recel la precipitada acció de mas que, precisament per precipitada, sembla que jugui contra els interessos del país. I ja en van dues, Dues vegades que CiU, per electoralisme, ven la construcció d’un país i el sacrifici de la lluita nacional als interessos de la burgesia espanyola, al nacionalisme espanyol en definitiva. I torna a ressonar al meu cap aquella disjuntiva que deia que les esquerres governen seguint patrons ideals mentre que la dreta ho fa seguint interessos econòmics. L’hedonisme ha sacrificat la carrera política de Mas i les aspiracions del seu partit de seguir regentant la butaca del poder a Catalunya, independentment de la sort d’aquesta o de que Catalunya segueixi sent filla dels interessos espanyols. I qui guanya en tot això? Doncs ERC, que ha sabut llegir l’actitud de CiU i s’erigirà -aquests amb raó- com a “salvadors de la pàtria”.
1 comentario
Tarradellas -
PSOE=Rompedores de Esta Nuestra EjPAñAA!!