Ronaldinho (tot)

De tant en tant, molt de tant en tant, el món descobreix un geni. També en el món del futbol. I succeeix que és llavors quan, en aparèixer, gairebé tothom se’m dóna compte i s’hi rendeix. No escric mai de futbol, perquè trobo que hi ha coses a la vida que mereixen justament uns minuts d’atenció, unes hores potser, però res més enllà d’això. Ni tan sols una reflexió que profunditzi qualsevol banalitat. Però justament aquests genis de què parlaven transmuten aquesta concepció, i fan el futbol quelcom digne de ser comentat, fins i tot quelcom digne de ser escrit. I si és una sort viure just en el moment precís en que emergeix un d’aquests genis, més encara ho és tenir aquest geni a casa. Aquesta és la gran sort que hem tingut els afeccionats del Barça: veure Ronaldinho. L’atzar ens ha fet que visquem just en el moment precís i en el lloc concret per gaudir d’un jugador, d’un geni, com Ronaldinho. Veient-lo jugar, amb el mínim de sensibilitat futbolística que es requereix per fer-ho, un intueix la magnitud de la seva figura, i endevina amb el temps que només molt de tant en tant, apareixen jugadors com ell. La veneració de Ronaldinho per l’afeccionat culé no és una exageració, una de les corrents descripcions hiperbòliques d’un ídol, com tants n’hi ha hagut aquí i arreu doncs molts ídols hem tingut per elevar-los a la categoria a què elevem a Ronaldinho –Ronaldo, Romàrio, Laudrup...– però Ronaldinho, resulta que Ronaldinho, és quelcom més.

No vacil•lo en dir que podríem teixir una línia temporal, futbolística també, entre Pelé, Maradona i Ronaldinho. És evident que hi ha hagut molts altres jugadors, genis també, de molts equips i de moltes parts del món. Però aquests tres han fet quelcom que d’altres no han sabut fer: posar en excel•lència el que ja molts altres grans jugadors han fet, però desmarcar-se amb la diferencialitat. Ronaldinho ho ha aconseguit. Qualsevol comparació que es vulgui fer amb qualsevol altre bon jugador, per ajustada que sigui aquesta, quedarà desequilibrada, perquè Ronnie, com Maradona i Pelé, han sabut dur a l’exponent més alt la genialitat futbolística, de tal manera que han omplert estadis, han esdevingut símbol d’una generació i, sobretot, han despertat en totes les boques, arreu del mon, el verb de l’excelsitud. Per què si no Ronaldinho és aplaudit a Madrid? Mai cap altre jugador de Madrid ho ha aconseguit a Barcelona. Aquesta és la grandesa de Ronaldinho, la grandesa del geni que s’ha instal•lat a Barcelona i ha aconseguit ser mundialment reconegut en tan sols quatre anys, que amb tan sols 26 anys és ja el millor jugador del món dels últims temps i que ha aconseguit liderar el millor equip d’Europa. I si el reconeixement mundial no hagués fallat la darrera pilota d’or a Cannavaro, un magnífic exemple de boicot que pateixen els grans jugadors aquí, a casa nostra, ara mateix parlaríem de tot un rècord. A tall d’exemple: Zidane, l’home que s’ha acomiadat del futbol amb un cop de cap a un altre jugador, és segons la comunitat futbolística internacional, millor jugador de Ronaldinho. El futbol, com l’amor, també és cec.

La 'pachamama'

El día llegará en que los pueblos de Latinoamérica abran en su tierra caminos hacia la independencia, lo han empezado a hacer y lo concluirán, tarde o temprano, porque ese es su destino. Jamás, en ningún lugar del mundo, un pueblo ha sufrido semejante humillación que el de Latinoamérica, a través de los procesos de colonización por parte de las potencias europeas, y de otro tanto de las norteamericanas, con la sedimentación de una aculturación brutal y una consecuencia nefasta: la imposición continuado de duras dictaduras imperialistas. Los pueblos de Latinoamérica, que desde su nacimiento han sido sumidos a la satisfacción de los intereses económicos de los países más ricos de Occidente, no conocen la libertad más que en breves períodos, aquellos en que han conseguido su independencia, ni tampoco la dignidad, la que les negara tantas veces el imperialismo capitalista, ansioso de gaseoductos y cañizales, y sin escrúpulos para con los indígenas y autóctonos.

Hasta entrado el siglo XX, Europa y Estados Unidos, sus sistemas democráticos, se sirvieron de la inmensa riqueza natural que se extiende en las tierras latinoamericanas, convirtiendo a sus pobladores en esclavos, violando a sus mujeres e imponiéndoles una lengua, una religión, unas costumbres. La historia de Latinoamérica es la historia de los países desarrollados que por doquier han exiliado de sus tierras tantas culturas como procesos humanos reconoció su historia. No hay pero crudeza que esta. A los procesos de lucha, para la reconquista de los derechos pisoteados de los indígenas de Bolivia, Venezuela, Argentina, Chile, México o Cuba, Estados Unidos empezó en el siglo XX la consolidación de una cruzada contra todo anhelo de liberación, con la imposición constante de dictaduras feroces que mantuvieran silenciados los pueblos que reclamaban su justa independencia, y además extendieran el sistema económico capitalista.

Tantos héroes como de la natural lucha de liberación surgieron en distintos pueblos de Latinoamérica, tantos otros dictadores fabricó el imperialismo yankie, y la brutalidad de su poder fue, demasiadas veces, suficiente para derrumbar esos héroes. Sólo algunos, como Bolívar o Martí, y sus pueblos, se impusieron a la mano de hierro de españoles, franceses, ingleses, portugueses o estadounidenses. Las dictaduras que EEUU consiguió implantar a mediados del siglo XX, con excepciones como Cuba, azotaron en diferentes países su lengua mortífera, la alienación económica de sus ciudadanos y la anulación de sus derechos, con la impunidad que le atorgara una Europa ciega y cómplice. Castro o Allende pudieron cambiar el rumbo de esta historia, pero por una razón muy distinta de la otra, las revoluciones progresistas y de liberación nacional no fraguaron nunca y naufragaron, con el sueño de los oprimidos.

Sólo el socialismo ha respetado los derechos en Latinoamérica, y ha luchado por ellos. Hoy, con la muerte de dictadores como Pinochet y el surgimiento de democracias de raíz progresista –véase el frente antiimperialista de Castro, Chávez y Evo Morales, además del resurgimiento del sandinismo en Nicaragua o de la socialdemocracia en Chile- dibujan un futuro esperanzador de este pueblos, cómo dijera el Che Guevara, “nuestros pueblos desconocidos hasta hoy que ahora despiertan del largo sueño embrutecedor a que los sometieron”. Recuperar la tierra que les pertenece servirá para reconstruir su pasado, su dignidad, y restituirles su cultura. En los indígenas aymara de Bolivia la tierra es una madre, la pachamama. Como la pachamama de Bolivia, cada pedazo de suelo latinoamericano debe volver a sus hijos, el pueblo latinoamericano, con la desaparición del colonialismo, de cualquier signo o ideología, y el perdón que tarde o temprano deberá emanar de sus bocas, y de sus manos.

Catalunya és això

Amb la presentació del candidat Montilla per a la presidència de Catalunya s’ha obert un debat que es pressuposava superat i que, no obstant, era extraordinàriament necessari. La identitat a Catalunya ha estat sempre el centre d’una convergència d’opinions, creences i sentiments que han entrat en conflicte, sovint més enllà del debat. La història del país obliga a un cert proteccionsime emocional als seus patriotes. Tres-cents anys d’ocupació de l’estat espanyol i del francès han sumit l’estat català a humiliacions, guerres i rancúnies, i alhora l’han convertit en un territori més conscient de la seva realitat nacional, i en un espai on els seus ciutadans s’hi ha sentit més compromesos amb aquesta realitat. El debat identitari a Catalunya és, avui, tan latent com el primer dia, i necessari per seguir avançant en la conformació d’un poble heterogeni i, tanmateix, unit. Però aquest procés a què ha estat sotmès el país, per l’ocupació territorial, administrativa, política, econòmica i jurídica esmentada, ha generat en l’esperit de molts catalans una reacció contrària a la desitjada: una actitud hermètica i racista, la recuperació del nacionalisme de superioritat que havia mort amb el nazisme el 1945. Això distorsiona el debat i l’inclou en una dialèctica perillosa, d’un espiral d’odi i confrontació que s’allunya de la realitat.

 

El cert és que si Catalunya fos un estat normal, com tants n’hi ha a Europa, el debat identitari fora menys virulent i, fins i tot, prescindible. Però Catalunya no és un estat ni, per tant, normal, i la seva especificitat converteix la seva realitat nacional en un conflicte, no en una normalitat. Ningú més que l’estat espanyol és responsable de l’actitud antiespanyola de bona part de la ciutadania catalana, però aquest fet no amaga una disfunció preocupant en el patriotisme exercit a Catalunya. El debat sobre si era o no oportú, si és o no convenient, que un andalús d’origen fos i sigui president de la Generalitat de Catalunya, ha reajustat un debat que seguia viu a la societat i que, tanmateix, ningú volia redescobrir, i alhora ha mostrar una Catalunya que jo no vull per als meus pares, però tampoc vull per als meus fills. Perquè el meu pare és extremeny, i perquè els meus fills conviuran, en un futur i inevitablement, amb més cultures de les que puguem arribar a imaginar.

 

Aquesta part de la ciutadania catalana que ha optat per una defensa racista del territori pensa que és català qui viu i treballa a Catalunya, però que només aquells que hi han nascut tenen l’autoritat moral per exercir el dret de defensar-la i d’ocupar els poders públics. Jo crec que en la mesura que siguem capaços d’analitzar la realitat social en què vivim, fruit d’un procés històric complet que en ha convertit en el que som, serem capaços també d’entendre la realitat nacional catalana, que no és altra que el creuament de cultures i la convergència en un mateix punt: la defensa del sentiment català. És cert, és català qui viu a treballa a Catalunya, i tots ells tenen el deure moral de defensar Catalunya, com un estat nacional amb la seva identitat, i de fer-ho públicament, hagin nascut on hagin nascut. Perquè aquesta és la grandesa de Catalunya, la seva capacitat d’abrigar cultures i sentiments diversos i saber-se nodrir d’elles, créixer com una sola nació amb realitats diverses.

 

Hem d’acceptar el procés històric del nostre país. Entendre que als anys seixanta una immigració espanyola va fer cap a Catalunya i s’hi va assentar, i que bona part d’aquests immigrants són, avui en dia, catalans de fet, i defensarien el país amb ungles i dents com qualsevol català nascut a Ripoll, a Les Borges Blanques o a Figueres. I que integren el motor social de la realitat que creix. La identitat a Catalunya és un fet estructural, no conjuntural, perquè és l’aglutinament històric de diferents processos en què s’han relacionat identitats de tota mena. Ara, més que mai, Catalunya és l’encreuament i terra d’acollida de cultures en plena globalització, i hem de ser capaços d’abandonar ara i per sempre l’actitud infantil del “jo sóc més que tu perquè sóc català”, i enfrontar-nos a la realitat per aprendre, no només a dir, sinó també a pensar que “jo sóc igual que tu, perquè sóc català”. I passa tot això perquè siguem capaços de valorar una figura política com Montilla per les seves accions i no pel seu origen, i acabar amb el debat de si és o no català, de si té dret o no a ser president del país. Que un andalús d’origen sigui andalús no és una rendició de l’ambició nacional, sinó l’acceptació d’una grandesa nacional –que Catalunya és terra d’acollida- i l’agraïment a tantes persones arribades de tants llocs del món que cada dia treballen per tirar endavant un projecte de país. Així, el dia que tinguem estat propi, podrem fer-ho com un país normal, i conviure amb andalusos, africans o sud-americans sense superioritats que contravinguin els principis de respecte i tolerància.

  

 

Estigia

Penso tant en la mort que ja forma part d'una part important de la meva vida, al menys de la meva vida reflexiva, que són aquelles hores que ocupo pensant en coses immaterials que no formen part de l'engranatge mecànic del dia a dia. Pensar en la mort, parlar d'ella és gairebé tant dolorós com necessari, i en certa manera ajuda a viure. És la paradoxa parafrasejada per un important filòsof, que deia que la mort serà menys dolorosa per aquells que no hagin pensat en ella. Però el pensament dista tan de la realitat inseparable de la vida, que me n'adono que és quan penso que m'abstrec de mi mateix, i torno a mí quan aquesta realitat m'obliga a reaccionar.

Aquesta reflexió vol ser general i és concreta, i il·lumina certament a algú molt especial. És un escrit de circumstàncies: un munt de paraules que voldrien ser una abraçada, un petó o, encara més, el motor de canvi d'una situació concreta. Saps? A tu que em dirigeixo vull explicar que parlar de la mort d'un ésser estimar és, a vegades, força més difícil que acceptar-la. L'amor viu també en la mort, i no trobo un altre meravella més gran per consolar-te. Sovint la seva abstracció se'ns torna inútil, i redueix el seu efecte a poca cosa. Aprendre a viure amb l'amor és una bona manera de saber acceptar la mort.

La mort com a mecanisme de fi de la vida. Heus aquí. Intentar consolar la mort és inútil. La mitologia grega deia que el llac Estigia separava dues orilles, la de la vida i la de la mort. Atrevvesar-la significava abandonar allò que havia format part de tu durant tota una vida, i arribar a l'altra orilla, conduit per una barca remada per les Parques. M'agradaria que tot fos igual. Les meves conviccions m'impedeixen creure en una altra vida després de la mort, però estic alhora segur que hi ha persones que muten l'ordre real d'allò que és immutable. Vivim perquè estimem, i tu has estimat tant que perviuras també per continuar abraçada a això que tant has estimat. N'estic segur. Mentrestant, el record et pot servir per plorar, perquè en cada llàgrima hi deixis mitja vida, i en l'altra mitjà hi deixis tot l'amor que necessites per continuar vivint, estimant, i plorant.

Una abraçada.

Pa amb tomàquet

Amb el recent maridatge entre Tom Cruise i Katie Holmes (aquest tipus de gent que no saps si són guapos perquè són famosos o són famosos perquè són guapos) se m'ha tornat a remoure aquella panxa classista, sí, aquella que se'm remou quan sento parlar de luxe. No m'ha agradat mai el luxe, potser perquè he nascut on he nascut i, de luxe, n'he vist poc. Almenys en directe. I és allò que deia el poeta: "aquí em pariren i aquí estic", i poca cosa més hi ha a discutir. Però si el luxe em sembla artifical, encara més deplorable em resulta el luxe pel luxe. Perquè jo no rebutjo el luxe per qüestions ideològiques, sinó per qüestions pragmàtiques. No li trobo el sentit exacte, la utilitat pràctica o la funcionalitat justa. El luxe és exactament la usura dels que tenen molt per demostrar que tenen molt, és a dir, un objecte eteri representat en molts objectes materials, sense una funció clara.

El luxe pel luxe pretén l'elevació màxima d'aquesta expressió: la revelació simbòlica de l'excel·lència. Un exemple: l'ex esposa de Nicole Kidman va comprar a Tom Cruise un regal valorat en 2.800 dòlars: un gerro. La relació preu qualitat, com veieu, no s'ajusta. És igual, el gerro no és allò que importa, sinó el seu preu. Els preus desorbitats del banquet són la prova exacte que el luxe és una gran mentida, eficaç per la seva reputació. A mi m'encanta el pa amb tomàquet, i estic segur que a Tom Cruise també. Però menjar pa amb tomàquet seria vexatori, quan menys, per una tota una estrella de Hollywood. En canvi jo, avui, quan he arribat de treballar, m'he crspit un pa amb tomàquet i embotit (no tenia ganes de menjar tòfones) i he estat l'home més feliç del món. Aquesta és el meu luxe. 

Per demà...

El comentari d'una amiga m'ha fet pensar. I reflexionar, i concluir que tenim fills perquè ens sobrevisquin, en un món millor a ser possible. No vull caure en el pessimisme foradat. Potser sigui aquesta guitarra melancòlica que estic escoltant que em sento cada vegada més lluny d'aquest horitzó en el que busquem sempre respostes, però el cert és que intueixo una única sortida a la pregunta inicial. No ens sobreviuran els nostres fills, i moriran, com nosaltrs en un món esqueixat. arribats a aquest punt hi ha condescendències que ja no valen la pena perquè ja no ens lleven els mals: les llàgrimes, els crits, la ràbia... Què és la revolució? Esperar en un sofà que la pell ens envelleixi i l'aire s'acabi, com la vida mateixa.

M'agradaria canviar-ho tot, conèixer soldats de llibertat en trinxeres il·luminades per espurnes del sol de l'alba i escpara cap endavant, encegat per la mateixa llum, sense saber cap on anar. Al cap i a la fi la bogeria també forma part d'aquest teatre. Saps? He tornat a escriure, després de tant de temps... Ara ja sé que el dolor és la lletra, que és la sang enverinada que m'empeny a vomitar idees desordenades en un sol ordre, que ets tu. L'odi i la ràbdia són preciosos quan la tristesa els fon en una mateixa dansa, i jo m'atreveixo a desitjar-te encara. No, aquest no és el món que vull i hi ha sentències més evidents que les senyals que hem interioritzat. No hi ha demà possible, ni fills que ens puguin sobreviure dignament. Però jo em vull a prop teu, per demà...

Una espurna de llum

Dedicat a la Sònia

Perquè mai algú m'ha ensenyat a destriar allò que ens fa créixer d'allò que és accessori, avui juraria que ets essencial. Essencial perquè tot allò que em sembla simple és, avui, inevitablement important, i allò que m preocupa se'm torna banal. Les petites coses constueixen sempre les grans realitats, per això penso en tu com la més especial de les coses que tinc. Afortunadament. I després de tot, res. I després de res, tot. Com si juguessis a confondre cada terme amb moltes coses, a fer de la plenitud una buidor abusrda i, per altra banda, increiblement fantàstica.

Em convides a riure i a plorar quan hauria de plorar i de riure. Sí, ho capgires tot. I em sento, de sobte, un poeta sense paraules, esmolant la pedra dels sentits per esculpir la més gran de les escultures del mot i la paraula, malgrat que tot al teu costat em resulti escandalosament insignificant. És llavors que em poso tendre, estúpidament feliç, i penso en els teus ulls com aquella espurna de llum que atravessa les fulles dels arbres creant guspires daurades en la més bella de les matinades. No m'aturo a pensar què vol dir ben bé això, només en la sort que tinc d'haver-te trobat. Tot és tan senzill... Gràcies.  

Tan jove... tan vell

M’he fet gran, molt gran. Me n’he adonat avui, ho he vist clar enmig de l’eufòria que es desferma entre la hormona de la joventut. Jo era un arbre vell, supervivent potser d’altres temps més fecunda, però clavat ara enmig de l’herba fresca i els rius cabalosos d’aigua. La tristesa dels anys, també, m’han convertit en aquell home feixuc de qui havia sentit parlar a les històries, que havia vist al cine amb cara de babarot i que contemplava, tarda rere tarda, postrats en bancs de pedra com la més trista de les metàfores. Ara m’he fet gran. Envelleixo amb la rapidesa dels dies que es perden, com una fatalitat descontrolada: alguna cosa així com una putrefacció crònica. Em fa mal l’esquena, ja no ric per riure i els dits, quan els doblego, em cruixen. Més enllà d’això, evito fer tot allò que m’havia convertit en un ser ignorant, però amb una persona moderadament feliç. Ho he perdut tot, i el res m’ha vençut. “Els dies que passen els malviuré somort” deia el poeta, i talment esperant l’amor resto dret, quiet, cansat, enmig de la jovenalla que balla sense parar, i que estima la vida. M’he fet gran, molt gran, gairebé tant com els dies que he perdut tractant d’estimar-te.

Hígado y testosterona

Los historiadores hablan de generaciones vacías para denominar aquellas que sufrieron un descenso demográfico acusado debido a su coincidencia con contiendas bélicas. El término, acertado, debería expandirse además para ajustarse a nuevas realidades, que huyen de problemas con las guerras, en un primer mundo donde la generalización de un ocio de pago ha convertido a la juventud del momento en una masa indivisible que funciona a base de hígado y testosterona. No generalizaré, evidentemente, pues toda regla tiene su excepción, afortunadamente en este caso. Pero la regla, aquí, supera la excepción, muy a pesar de nuestro futuro. De modo que basta con salir una noche a cualquiera de los santuarios de estos jóvenes sistematizados en hábitos concretos y modelizados por un régimen socioeconómico inteligente y nefasto a la vez para contemplar el precio de su mecánico trabajo, el exacto resultado de su intento para convertir las nuevas generaciones en jóvenes inocuos y sin más arma que la gomina, la música chumba-chumba y el ligoteo inercial.

 

Me corroer salir de noche y ver, discoteca a discoteca, la misma gente, los mismos gestos y los mismos ritos. Es triste asimilar que la generación que ha nacido heredando la lucha y el sacrifico se abandone a la marginalidad de la fiesta sin condición, del vivir sin saber ni pensar. Los clásicos siempre son un buen pilón en el que apoyarse, pero el ‘carpe diem’ de los sabios griegos ha hecho estragos en esta sociedad de cartón agujereado. Simplificación de este lema es lo que nos deja la juventud de nuestro nuevo siglo, nada mes que un presente edificado de alcohol y cuerpos de ensueño, nada más que el vivir sin amar lo pasado y luchar por un futuro. Más allá, pero, de profundidades en el comportamiento cotidiano de esta sociedad, es preocupante esta nueva forma de pasárselo bien. Un ocio de pago que convierte nuestros jóvenes en títeres de madera con cabeza de serrín. Estoy harto de ver a chicos de pecho afeitado y gafas de Doce Gabbana que esgrimen un cubata, un cigarro y su perfume para enamorar mujeres de magna simpleza a la búsqueda de un cuerpo con el que aparejarse. Sexo a parte.

 

Nada separa la generación de 1945, por ejemplo, con la de ahora. Demográficamente hay un abismo de por medio, salvable claro está, si tenemos en cuenta que un solo joven de aquella época valía cien chicos de ahora. Lástima que el bolígrafo se haya sustituido por el mechero, y la poesía por las letras simplonas de canciones sin alma. Sin el alma que a estos jóvenes les ha robado un tiempo y un sistema, una sociedad y una publicidad. No es culpa suya, pero ellos son los últimos escollos de la misérrima realidad en la que se han convertido. Caigo quizás en el peligro de ser llamado retrógrada, sí. Pero prefiero al chico enamorando a una chica en los años veinte, en el que un amor costaba la conquista de diez años, y duraba cien más, que la caza de hoy en día, donde cuesta un minuto besar unos labios y una noche más en olvidarlos. Sea como sea, estas son palabras para matar cierta rabia, pero no tienen el más ligero poder para cambiar las cosas. Así es que las discotecas de nuestros pueblos y ciudades seguirá llenándose, noche a noche, de chicos a los que les llena el tiempo y la vida poca cosa más que el sexo y los cubatas. Generaciones vacías que han conocido el placer sin saber qué es el deber, o el querer, y que construyen su vida a golpe de hígado y testosterona. 

L'engany

Quants filòsofs no hauran reflexionat sobre la felicitat. Tantes vegades com la pròpia felicitat s’haurà mostrat a ells, o haurà fugit de les seves mirades. Els seus racons estan buits, les seves cantonades, oxidades. Perquè ni cent filòsofs són suficients per desxifrar-ne les entranyes, i la seva realitat seguirà sent desconeguda als ulls dels homes moltes eternitats per venir. La felicitat no es pot entendre, ni tan sols viure, perquè quan un és feliç no ho sap, i quan no és la busca sense trobar-la. Heus ací el misteri de la seva llum, que irradia cadascun de nosaltres en l’ombra dels arbres morts en les terres ermes. Ningú és feliç avui. Potser tampoc van ser-ho en temps passats, però ho desconeixem. La història ens pot parlar dels fets, no dels sentiments, malauradament. I són moltes les successions de reis, revolucions i guerres que coneixem, molts els canvis econòmics i moviments fundats que hem après, però res ens pot explicar la ciència històrica sobre la felicitat dels nostres avantpassats. No res. 

Avui l’home és un ciutadà gris que camina sense caminar, enllà dels marges d’un món per construir mig destruït. Un ésser abandonat a la soledat dels dies que compta per perduts, atrafegat en la voràgine del treball per fer oblidant el vertiginós afany de les coses per conèixer. Les obligacions mosseguen el seu temps, i un buit queda arraconat en un intrínsec laberint, on hi acaben les il·lusions, els desitjos i les esperances. Morim per amor i matem per l’odi, com s’entén? Tanmateix la ignorància dorm les nostres consciències i aprenem a viure amb aquesta certesa de que res pot dur-nos a res pitjor. Ningú és feliç avui, ni ningú pot ser-ho. Per tot això per moltes altres coses, per què hem arribat a ser homes que pateixen estimant, fins i tot. Algun dia algun filòsof ens descobrirà què és la felicitat, però avui ens passa davant dels ulls com una estrella fugaç que mai més tornarem a veure. I l’engany és, per ara, un bon antídot. 

...dos amants com tu i jo

Si recordo aquells versos de Vicent Andrés Estellés "no hi havia a Vàlencia dos amants com nosaltres", em poso a plorar. Desconec per què els records em duen a tu una i una altra vegada, i encara ploro més. I l'impacte d'una llàgrima a la pell de la meva mà m'empeny encara a escriure sobre l'arena blanca d'una platja vora la mar. No penso en la dignitat, la displiscència, la bogeria... Penso només en tu, en tu, en tu, en tu... i la teva imatge com un eco que s'instal·la en algun lloc d'aquest esperit que plora -el meu- se'm fa cada cop més clara, i em porta allà on ets tu. No existeixes en mí si no és imaginan-te, ni res del que imagino s'allunya de tu, tot s'hi assimilia. I penso en el que deia el poeta... "no hi havia a València dos amants com tu i jo".

I tanmateix és molt dur enamorar-me del perfum, de la carícia, de la llàgrima i el vers, i no poder estimar-los. És dur saber que ets una veu, només, que no t'abasto. I el cor se m'esqueixa, amor, com la mara impassible als meus ulls s'obre de bat a bat. Només et veig si tanco els ulls. Si els obro: vaguetat. Tot és tan infundat al meu voltant com la buidor que mena aquesta vida meva a llocs on no hi ets tu. Vaig somniar una vegada, que en una plenitud desconeguda, moria abarçat a tu. I una vegada i una altra, les meves llàgrimes sobre els teus braços, escrivien lentíssimes, precioses, perurables poesies. Mai hi ha hagut, més enllà de nosaltres, dos amants com tu i jo.

No

El nou Estatut és el d'una classe política dement i una societat poruga 

"En el día de hoy, el ejército republicano, cautivo y desarmado, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares”. Aquest era l’inici del comunicat amb què el bàndol feixista posava fi a la guerra civil espanyola, i certificava de forma humiliant la derrota de l’exèrcit republicà. No és comparable, afortunadament, però la derrota d’ahir del No en el referèndum de l’estatut marca una nova derrota davant la caverna espanyola. No davant Espanya, sinó davant les immòbils barricades del nacionalisme espanyol més ranci. El debat de l’estatut ha estat esgotador, cert, i per això no vull fer una enumeració de pros i de contres, ni un anàlisi ja molt gastat de l’actitud de les diferents formacions polítiques. Vull analitzar la derrota del no, més que la victòria del sí, perquè mentre ahir contemplava atònit l’espectacle ruboritzant d’uns i altres llançant-se les xifres pel cap, pensava en quant hem perdut amb aquest sí, i quant hem guanyat amb aquest no. Les premisses, més de dos anys esgotadors d’insults, discursos, pantomimes i estratègies, van dur ahir a les conclusions. Sempre és difícil analitzar un resultat polític sense perspectiva temporal, però les exigències del moment impliquen reflexionar sobre allò que crec oportú reflexionar, que és el naufragi al que ens han dut els nostres polítics.

 Ahir es va perdre l’oportunitat de fer un pas de proporcions majúscules en aquesta  qüestió nacional que ja fa massa temps que ens ennuega. Alguns diuen que amb l’estatut que ahir es va aprovar avancem. La realitat és que evolucionem respecte un estatut de circumstàncies, el del 1979. Una evolució, també, de circumstàncies, en tot cas. No s’ha d’evolucionar perquè toca, sinó perquè es vol evolucionar. L’error del poble català, del qual no en dubto les ganes d’avançar, ha estat immens: deixar un projecte nacional a mans de les toies que tenim com a polítics. La gestió d’aquest estatut ha estat pèssima, subjugada als interessos de partit i allunyada de les ambicions reals d’una ciutadania que té el dret a decidir, no sobre un estatut concret, el que ens brinden uns polítics demagogs als quals l’avenç els sona tan distant com la honestedat, sinó a decidir si el que volen és un estatut de pa sucat amb oli (el recentment aprovat), o un estatut que avanci i ens faci intuir un futur referèndum per una constitució que reguli el nostre país, que és Catalunya. Amb unes institucions de paper i uns polítics de llautó, el que tenim és un marc de referència sense noves capacitats i, això sí, un escenari preelectoral que els va de perles als nostres representants. Recordava ahir les paraules de l’expresident d’ERC, reconegut nacionalista i lluitador per les llibertats en aquest país, Jordi Carbonell, quan el 1976 molta gent va sortir poruga a celebrar el primer onze de setembre en democràcia: “Que la prudència no ens faci traïdors”. Ahir es va votar Sí per prudència, per por, perquè el No té les connotacions que té i per què la pressió de la caverna espanyola, secundada per la “brunete” mediàtica centralista, és massa gran. Si diuen que no ens donaran la raó, deien els nacionalistes espanyols anacrònics, i els ciutadans catalans amb un mínim de sentiment nacional abandonaven qualsevol gir radical, moderaven les seves posicions i s’entregaven decidits a aquella concepció del peix al cove que va popularitzar l’expresident Pujol. Amb el sí s’ha salvat el cul davant la intransigència dels feixistes espanyols que encara creuen que un país es pot dominar per la força, però també ens han convertit en aquell “ejército cautivo y desarmado” que, ara en democràcia, haurà de seguir nombrant el seu país amb el nom d’un altre. Estimo el meu país, i per això crec que ahir va guanyar el No. El no progrés cap a un nou model territorial que ens acosti una mica més a la nostra realitat nacional, el no seguir caminant cap aquell país que ens pertany, la no lluita que van començar els nostres avantpassats a l’Espanya de Felip V, el no retorn que sembla que s’està imposant en la nova Espanya de la democràcia centralista. Potser sona recurrent tornar a parlar una vegada de més de 1714, recórrer a la història per justificar el fracàs en què vivim. Però és nomé mirant enrere com hem puc sentir orgullós del meu país i dels meus compatriotes. Casanovas, Macià, Companys... Maragall, Pujol, Mas... Visc en un país que no té memòria, instal·lat en un immobilisme cec. Però confio que algun dia podré mirar enrere, aquells homes anònims que van saber lluitar amb decisió pel meu país, i podré identificar-los amb els homes que hem de construir el futur d’aquest país. Si m’avergonyeixo d’haver deixat l’oportunitat d’avançar per cedir-li la cadira a un dèspota com l’Artur Mas, és perquè encara em queda alguna cosa de dignitat. Tan de bo un dia sabem convertir aquesta dignitar en força per avançar de veritat. Per cert, va guanyar el Sí.              

Generación botellón

Los herederos de viejas luchas esgrimen el alcohol como ideología. Es la 'generación botellón' 

Las revoluciones que en la historia han sido se han hecho desde tantos fundamentos ideológicos como herramientas al servicio de un ideal. Con el garrote, con las espadas, con el fusil, con las bombas e incluso con el verso, con la palabra. Y hemos conocido generaciones de hombres valientes, porque en los libros de historia merecen una página, al menos, para el recuerdo. Los adoramos e incluso a alguno de ellos les mitificamos. Pero existen generaciones vacías, pueblos sin héroes. Y este es el nuestro, el que lucha con la botella de cerveza y el coma etílico como ideal.Yo he crecido con la revolución en los libros porque he nacido en una sociedad donde la lucha está tan poco arraigada como el respeto. Y moriré, creo, en las páginas blancas de los libros de historia, en una época en que solo gritaban los cobardes, los terroristas de estado y los nauseabundos se- dentarios que no ignoran qué significa justicia y luchar por ella. Este es mi destino y en él me acicalo, porque soy también uno de esos sedentarios que ga bien aceptado que la historia liga a cada ser humano a su sociedad concreta.

Duele ver botellas de cristal sobrevolando las calles de Barcelona esgrimiendo el alcoholismo como ideal de lucha. Pocos quilómetros al norte los estudiantes franceses preferían la lucha abierta contra la precariedad laboral de un gobierno conservador. He ahí dos formas de entender palucha y la capacidad de la propia fuerza de acción. Jamás he creído en generaciones dormidas, pero esta es nuestra generación, la que bebe y fuma, pero olvida que además hay un mundo maltrecho más allá del vino. Duele echar la vista atrás, aunque fuere por las páginas de un libro, y comparar el mayo del 68 con el ‘macrobotellón’ de hace unos días, y se pegunta uno si la historia también evoluciona. Estamos equivocando la lucha, porque se han educado a los jóvenes para no ver más allá de sus narices. Una generación vacía siempre será una generación inocua, y los tiranos que echan a andar al mundo prefieren ver volar botellas de cristal que piedras y machetes.

Pero el fenómeno va mucho más allá. El análisis sociológico del hecho nos lleva a concluir que también las altas clases se han apuntado a la revolución etílica. Y los precedentes de las revoluciones burguesas no son precisamente el paradigma de la justicia, o del éxito en el asalto de la injusticia.  Debemos volver a educar a nuestros jóvenes para luchar des de la base social popular mediante un ideal más sustancioso que el alcohol. Nuestros jóvenes deben saber, ya no por la revolución sino para su propia formación como seres humanos, que no merece un solo disparo el ‘botellón’, pero sí la muerte, el hambre y la desolación. Esta generación nuestra es la generación del ‘botellón’, la de los jóvenes de clase mediana alta que como los hippies de los años sesenta en EEUU despotrican de un sistema al que alimentan. La de los jóvenes que quieren emanciparse ideológica y culturalmente, la de los jóvenes que conocen antes el porro y la bebida que el rostro de un niño hambruno llorando.  

  

El nyap de Mas

 CiU trenca la unitat catalana i ven el somni de l’Estatut a Espanya

Vagi per endavant que no em lliga a cap partir polític català ideologia de cap mena, ni militància alguna. Vagi per endavant que no crec en la democràcia, almenys en aquesta que ens venen, i que cap d’aquests partits em representa, ni té el meu vot. El meu judici és, per tant, net d’influències polítiques. No obstant estimo el meu país, que és Catalunya, tant com diuen estimar-lo els dirigents polítics que el menen, sovint cap a indrets erràtics. Com que en democràcia la paraula és el més important, és en la paraula que els polítics vesteixen el seu patriotisme de paper. Però en contextos com l’actual –amb la recent aprovació de l’Estatut- és quan m’adono que manca en aquest país nostre el seny de què ens enorgullim sovint i, si aquest és el seny que prediquem, jo m’apunto a la rauxa. Perquè la política ha de ser més que paraules o accions interessades; és el topic però és real: els ideals que es desprenen de la revolució burgesa que inspira la democràcia té, malgrat tot, aquesta virtut d’induir el polític a la sinceritat més humana amb el seu poble. Sembla ser, però, que en una etapa històrica on la política s’ha convertit en el paradigma de la hipocresia, aquests polítics de casa nostra també s’han apuntat al carro de la mediocritat, a l’estúpida i incontrolable ambició del poder.

Convergència i Unió representa millor que ningú aquesta afany de poder, i la conseqüent acció política realitzada des de l’interès partidista. Mai és bo que una formació política, per molt democràtica que sigui, regenti el poder molts anys, ja que la corrupció és temptadora i està a l’ordre del dia. Que CiU governés 23 anys, a més amb una depuració cíclica del partit dubtosa, va corrompre la pròpia formació i les institucions del país. I quan la coalició d’esquerres (el tripartit) va saber convèncer al país de la necessitat d’un canvi, els successors del pujolisme més arcaic no van saber entendre el nou paper polític que tocava jugar a CiU. Des d’aleshores, en aquest partit s’ha fet política des d’aquells sentiments als que no pot apel·lar la política, el rancor o l’afany de poder. El porcés que ha obert el tripartit amb el plantejament d’un nou Estatut per Catalunya ha posat de manifest el deteriorament de les estructures polítiques de CiU i ha demostrat, un cop més, que la dreta catalana és més dreta que catalana, i que governar des dels interessos mai podrà satisfer els anhels d’un país, per molt patriotisme que el seu líder, Artur Mas, passegi pels platós de televisió o destil·li a les pàgines del diari.

Un cosa és clara: CiU ha enfonsat el somni d’un futur millor. Perfectible, però millor. Dubtosament Catalunya gaudirà en un futur d’un context tan profundament esperançador com l’actual a Espanya. No queden molts “Zapateros” a Espanya i aquest era el moment per començar a assentar les bases de possibles directrius polítiques encaminades a construir un futur d’independència i identitat nacional. Però la dreta catalana està ressentida amb unes esquerres que han sabut recuperar l’esperit del país i trencar amb l’immobilisme que CiU havia anat estratificant a casa nostra, i a la resta de l’estat. La unitat dels país catalans era, a priori, la millor arma per aconseguir els objectius polítics que havíem marcat al Parlament. Deixem-nos d’històries. Zapatero havia promès en campanya electoral aprovar l’Estatut tal i com aquest sortís del Parlament; Catalunya no tenia res a perdre, ans tot el contrari, era Zapatero qui havia de demostrar-nos aquest “talante” de què contínuament presumeix. Però quan CiU ha vist la possibilitat de fer una maniobra que canviés totalment els plans i situés el partit al mateix nivell que el tripartit, quan ha visionat l’anhelat protagonisme, no ha dubtat a sacrificar dos anys de mil·limetrades fites polítiques i autoerigir-se com a “salvadors de la pàtria”. El més trist és que PSC i IC-V s’hi ha rebaixat, constatant un cop més que més que seny polític el que tenim a casa nostra és ambició de poder. Mediocritat.

Mas ha jugat un paper clau en aquesta decepció col·lectiva. La seva obsessió per convertir-se en el que va significar la figura de Pujol, l’ha portat a cometre un greu error de qui en seran víctimes propiciatòries tant Catalunya com la pròpia CiU. La massa intel·lectual s’esgarrifa només de pensar què poden haver pactat Mas i Zapatero (recordem que el pacte va ser només verbal) i la ciutadania catalana veu amb recel la precipitada acció de mas que, precisament per precipitada, sembla que jugui contra els interessos del país. I ja en van dues, Dues vegades que CiU, per electoralisme, ven la construcció d’un país i el sacrifici de la lluita nacional als interessos de la burgesia espanyola, al nacionalisme espanyol en definitiva. I torna a ressonar al meu cap aquella disjuntiva que deia que les esquerres governen seguint patrons ideals mentre que la dreta ho fa seguint interessos econòmics. L’hedonisme ha sacrificat la carrera política de Mas i les aspiracions del seu partit de seguir regentant la butaca del poder a Catalunya, independentment de la sort d’aquesta o de que Catalunya segueixi sent filla dels interessos espanyols. I qui guanya en tot això? Doncs ERC, que ha sabut llegir l’actitud de CiU i s’erigirà -aquests amb raó- com a “salvadors de la pàtria”.

El ejercicio de la burla

Chistes acerca del profeta Mahoma desatan el odio contra Occidente en el mundo islámico  

A ningún votante del PP se le acudiría quemar banderas del PSOE porque el diario El País haya publicado ciertos chistes o viñetas cómicas satirizando a Mariano Rajoy, o viceversa, si La Razón parodia a Zapatero. Ni siquiera los más fervorosos religiosos de esta nuestra sociedad han puesto el grito en el cielo porque ciertas publicaciones hayan caricaturizado al dios de los cristianos. Sin embargo, en le mundo árabe ha estallado una nueva guerra abierta contra occidente por la publicación en algunos periódicos europeos de lo que han considerado una ofensa a su religión, la islámica, y que para algunos no es más que un par de viñetas cómicas. Occidente, claro está, ha reaccionado con estupor. De nuevo cuesta entender ciertas actitudes de una civilización diferente, no opuesta, y el peligro de caer en la demagogia y la simpleza se ha convertido en una realidad. Tocaría, como respuesta, volver a hacer pedagogía de las clases intelectuales más serenas, pero el radicalismo no es patrimonio de los “bárbaros islámicos”; occidente tiene mucho que decir respecto a éstos, pues en su seno también se acumula, subliminalmente, el odio y la radicalidad.

 

Para entender la reacción del pueblo árabe frente a la burla, basta con entender que existe, entre nuestro mundo y el suyo, una mutación en el sistema de valores religiosos, debido si se quiere al progreso técnico. El apego del árabe a su religión es tanto mayor que el del hombre occidental a la suya, pues este ha sufrido una evolución en un mundo que se ha desarrollado y ha abandonado paulatinamente sus raíces religiosas para incorporarse a realidades materiales y científicas. No sólo eso. La relación del creyente con su Dios es, en el Islam, mucho más viva que en el cristianismo, de tal modo que asimilándose a lo que la idolatría se refiere, distan en formas más o menos intensas de conexión entre el dios todopoderoso y el pobre fiel. No se trata de juzgar, pues, sino de entender, de hacer ese ejercicio de empatía que a veces cuesta demasiado. Pero el problema, en su origen, radica en la vieja superioridad que el mundo occidental desarrollado -liderado por los más grandes imperios, entre otros el norteamericano- ha impuesto sobre el otro mundo, que llaman Tercero.

 

Para entendernos. Publicar un chiste acerca de mahoma no es, por ende, una ofensa al mundo islámico sino simplemente un ejercicio de libertad de expresión. No puede ofender a un creyente que se rían de su Dios porque la pluma con que se ha escrito procede de un mundo libre, sin prejuicios y con sentido del humor. La rebelión contra la ignorancia supina occidental es un ejercicio, en cambio, de odio irracional, como todo sentimiento que les mueve. Seamos justos, racionemos, e intentemos desde el estrato que antes reclamaba, el de los intelectuales serenos, entender aquella cultura que des de la prensa europea se está denostando. Yo no soy creyente y, no obstante, entiendo que reírse de Mahoma puede llegar a ser cauce de conflicto en el mundo árabe; más si tenemos en cuenta que vivimos en un momento histórico crítico en las relaciones con los país de raíz islámica y, en especial, Irán, que usa de paso el conflicto de las viñetas como arma arrojadiza contra occidente en el pulso que mantiene con Bush.

Seamos justos, decía. Y esto es. No calumniar aquel a quien estamos sangrando día a día con nuestras apisonadoras de guerra. Si les sometemos con la fuerza militar, a golpe de fusil, al menos impidamos que la tensión aumente e intentemos no herir sus sentimientos como creyentes. Y si aún así lo hacemos, no vilipendiemos su respuesta, aunque esta sea sangrienta, pues quien a hierro mata a hierro muere, que dice el refrán. Nada es como nosotros pensamos a menos que todo aquello que pensemos sea sólo contrastado desde nuestro punto de vista sólo porque vivimos en un mundo dominante. El ejercicio de la burla, que ha monopolizado el mundo desarrollado contra aquellos a quien oprimimos, debe hacernos dar cuenta de algo: ignoramos tanto de aquellos a quienes hemos decidido aniquilar física y culturalmente, que no nos damos cuenta que de abrir un poco los ojos amaríamos su cultura tanto como la nuestra. Ahora más que nunca la relatividad cultural se hace necesaria en el seno de nuestra sociedad. El análisis no puede ser equívoco: no son bárbaros aquellos que asaltan embajadas que insultan ni la libertad de expresión duerme en los periódicos de la Europa desarrollada. La empatia puede ser un mejor ejercicio que la burla si decidimos, si no dejar de matar musulmanes, al menos no reírnos de ellos. De ello.

 

  

 

  

Hamas: la esperanza de un pueblo

Les eleccions legislatives a Palestina poden obrir un nou procés de pau que Occident no hauria de trencar

L

a victòria de Hamas en les eleccions legislatives de Palestina obren una nova etapa en el conflicte políticoterritorial del Pròxim Orient. Una etapa que des d’occident es veu amb recel, amb temor. A Estats Units ha explotat la reacció esperada: un mur de contenció sense mires a solventar el conflicte. Per altra banda, els principals líders de la Unió Europea ja han advertit al grup radical Hamas que de no deixar les armes perdrà bona part de les ajudes econòmiques que arriben des d’Europa. I els triomfadors electorals es troben amb un suport legítim del seu poble i una facció política importantíssima, occident, que li gira l’esquena. L’inici d’un nou procés que ambicioni la pau ha començat de la pitjor manera, amb divisió d’opinions i per camins diferents. Israel confia que l’astorament dels resultats obtinguts esperonin occident -sobretot a Europa- per acostar-se més als interessos del seu bàndol i desmarcar-se de la política palestina. Sigui com sigui, la victòria de Hamas a les legislatives, en certa manera esperada, culmina un seguit de processos que s’ha accelerat des de fa mesos, i que estan canviat la realitat del conflicte a marxes forçades. Les coses estan canviant, però en una situació on res té sentit i on, es de fa temps, res és previsible, això no ha de ser forçosament una bona senyal.

L’especificitat tremendament complexa del conflicte entre israelians i palestins havia acabat adoptant la serenitat que solen acabar internalitzant tots els vells conflictes. La irracionalitat a què desemboca la lluita d’anys i anys, per molta racionalitat que duguin inherents les seves causes, així com la seva legitimitat, donen pas amb el temps a la serenor de la monotonia. Per això, potser, ens havíem acostumat a dinar amb l’escena diària dels joves palestins llançant pedres contra els bulldozers israelians. Però les coses comencen a canviar quan, enmig de la última intifada, mor el líder palestí Yassir Arafat. Arafat era el pare de la pàtria. També un dirigent polític, però per sobre de tot una imatge i un símbol, de tal manera que es podia entendre Palestina sense la seva política però no sense la seva imatge. La corrupció que vestia la facció política Al Fatah, al poder durant incontables anys, era més que coneguda. Tots i cadascun dels alts càrrecs eren inculpats de corrupció, i amb raons suficients. Tots, menys un: Arafat. La força d’Arafat arrelada en el sí de la comunitat palestina va convertir la seva mort en l’abans i el després d’un procés de pau que sembla cada cop més fictici.

La substitució del rais palestí en la persona de Mahmud Abbas no ha fet sinó accentuar la decadència política d’Al Fatah. Els nombrosos casos de corrupció i la deficiència en polítiques socials han dut el partit a la derrota. De fet, la única formació política capaç d’esmenar en les seves limitacions la misèria en la que viu més del 75% del poble palestí ha estat Hamas. Precisament per això el poble palestí ha parlat a les urnes i ha decidit obrir un nou període en què governin aquells que realment han lluitat per la base social del poble i ha castigat els onerosos corruptes anquilosats a les butaques del poder. La reacció dins el seny del propi parlament palestí era evident. Després de tants anys Al Fatah no ha digerit la derrota i la policia assaltava dies després l’edifici parlamentari en el que s’apropava perfectament a un cop d’estat. És una de les moltes paradoxes irracionals que envolten el panorama geopolític al Pròxim Orient: els fins aleshores radicals eren assaltats pels “moderats”. Sigui com sigui Hamas segueix al poder i el resultat polític és desesperant per Al Fatah, ja que Mahmud Habas queda com a cap d’estat sense suport del seu partit al parlament, subjecte a les decisions que a partir d’ara tindran la capacitat de desenvolupar els líders de Hamas.

És Hamas una solució lògica al procés de pau? La mirada que mig món ha llançat sobre la victòria de Hamas és plena de prejudicis i poc reflexiva. Hamas compta amb un braç armat, sí, i se li imputen més de quatre cents atemptats. Podem parlar doncs d’un grup terrorista d’arrel islàmica. Però en el sí del partit i en le braç polític s’hi troben líders moderats. Hamas compta amb una gran intel·ligència i pot ajudar a destravar aquest procés de pau que dura massa. La Unió Europea i Estats Units no poden demanar el cessament de la violència a Hamas si fa uns dies Israel bombardeja territoris palestins i ningú diu res. El terrorisme l’exerceix ara l’estat israelí, com l’ha vingut exercint fins ara. I es vol que Hamas renunciï a la lluita armada, Israel i la comunitat occidental han d’assegurar vies democràtiques per començar a caminar cap a una pau sincera. Començant per no retirar ajudes que dificultarien encara més la subsistència a les famílies palestines, per exemple. Deixem que la nova esfera política es desenvolupi amb normalitat. Sharon va posar la primera pedra d’aquest anhelat procés amb el decret que obligava als colons jueus a abandonar els territoris ocupats. La pau definitiva no s’aconseguirà fins que es respectin les fronteres del 67. O almenys així hauria de ser, apel·lant a la justícia. Hi haurà pau quan palestina sigui lliure. De moment Hamas ha reconegut l’estat d’Israel però Israel no ha reconegut l’estat palestí. I és que hi ha massa injustícies en l’aire perquè s’arribi a un punt desitjat. Hamas pot ésser la llum d’aquest procés i occident no li ha de tancar les portes.          

El renacer de un pueblo: Latinoamérica

Algo ha cambiado en América Latina. El pasado 4 de enero Evo Morales se presentaba en La Moncloa, ni más ni menos que el centro político español, para recibir a Zapatero con un jersey de lana a rayas. Lo hacía como presidente de Bolivia y esto le otorga, aún más méritos. El jersey de lana es una anécdote, pero el ascenso al poder del primer indígena en un país latinoamericano es algo más. Algo está cambiando, como decía, en Latinoamérica. Tras la senda que abrió Castro hace ya décadas, le han seguido recientemente Chávez y Evo, y amenazan con acompañarles otros líderes de raíz socialista dispuestos a ampliar el llamado “frente antiimperialista”. Bachelet en Chile o López Obradors en México pueden ser los próximos en levantar sus voces contra el vecino imperialista. Se produce así uno de estos milagros históricos que no abundan, pero que llenan de esperanza para mirara al futuro: tras décadas de sometimiento a dictaduras derechistas impuestas por Estados Unidos, el pueblo latinoamericano decide democráticamente volver a construir des del socialismo y levantarse contra la opresión del imperio norteamericano.

En Estados Unidos, a pesar de ello y por el momento, no se muestran preocupados. Bush mira hacia otra parte aunque sigue de cerca los movimientos de los líderes que forman el bloque antiimperialista. Castro no preocupa: es ya ese “viejo” tozudo que se obstina en seguir en su Revolución del 59 pero que es incapaz ya de deteriorar la administración estadounidense. Evo supone un gran peligro, no para Estados Unidos solamente, sino también para las grandes empresas extranjeras que operan en su país, pues amenaza con nacionalizar las reservas de gas boliviano i empezar una cultura de “socios” y no de “patrones”. Chávez, en cambio, sí es el gran enemigo de Estados Unidos, el talón de Aquiles de Bush. Con una política agresiva contra el capitalismo neoliberal que estados Unidos siembra en el mundo, y en particular a Latinoamérica, Chávez se ha erguido como el líder, junto a Castro, del frente contra Bush. Castro se mantiene como líder espiritual al lado del que supone una fuerza nueva en una también nueva concepción del pueblo latinoamericano.

Más allá de estrategias políticas algo es más importante: Latinoamérica vuelve a soñar con la libertad. Ha luchado por ella des de que en 1492 los expoliadores españoles arrasaran sus vidas y su cultura. El frente antiimperialista de Chávez, castro y Evo es, también, el frente anticolonialista de un pueblo que decide, por fin, luchar por mantener sus raízes. El genocidio a diferentes niveles que se ha llevado a término en Latinoamérica no tiene precedentes, como tampoco el caso omiso que los organismos internacionales han hecho a este abuso de poder de estados Unidos. La Unión Europea tampoco ha ayudado a poner fin a tales excesos, pero la voluntad democrático de un pueblo que sueña ha mirado hacia el horizonte para trazar, sobre una línea roja, sus ambiciones de paz, justicia y libertad.

Arde parís

Una nueva rêstistance abre una crisis social en el corazón de la democracia occidental

Los oprimidos han decidido levantarse y, en los momentos que vivmos, es todo un lujo. Des de hace muchas noches, la capital de la democracia europea y la bandera de la legalidad occidental en toda su amplitud, vive en llamas porque los sectores más desfavorecidos de la capital (y del país en general) han dicho basta. Se han levantado contra la injustícia social en unos tiempos en los que el poder ha conseguido silenciar a las masas a pesar de sobrevivir a costa de ellas. Los sociológos, historiadores e intelectuales varios se frotan las manos porque los hechos son, verdaderamente, importantes en su contexto e interesantes en el análisis. Los utópcios ven en el levantamiento un feedback de aquel Mayo del 68 en que, tambien en unos tiempos difíciles, una sociedad oprimida decidió luchar contra el poder. Los magnates, los dictadores de esta democracia enmascarada y las elites politicoeconómicas que sustentan y el poder y anidan en él ven el problema con preocupación; no es para menos: se ha desatado una revolución social en el corazón de la democracia europea.

Luchar contra la injuticia parecía algo arcaico, aunque considerar la lucha algo arcaico pueda parecer triste. Se lucha aún pero des de la bipolaridad. Es decir, los dos mundos que el capitalismo ha fraccionado desde la caída del muro de Berlín y que hemos heredado de la contienda entre comunismo y capitalismo, ha originado una lista interminable de conflictos que se han desarrollado mediante la violencia. El mundo subdesarrollado no ha olvidado qué es luchar porque sin la lucha, sus pubelos conocerían con más dramatismo aún la opresión y la injusticia. Por eso desde el mundo oriental y des del sur, los países subdesarrollados llevan años combatiendo el mundo occidental y su afán cada vez mayor de conquista económica y cultural. Pero uno de los problemas que impide muchas veces alcanzar el éxito en estas luchas a los pueblos que resisten es que no se ha dado en el seno de la sociedad capitalista, oséase del mundo desarrollado, un levantamiento contra el propio sistema. Solo y esporádicamente los teóricos han librado dialécticamente contra el poder criticando las estructuras políticas existentes. Pero siempre desde la palabra.

El ministro del interior francés, Sarkozy, es hoy el Luis XVI de 1789.Los pobres piden su cabeza, y los adinerados, la élites que encubren el despotismo político, tienen miedo y sacan la polícia a las calles. De nuevo, el poder usa la violencia contra los que nada pueden más que gritar. La democracia se empobrece cuando la coerción es el único medio que nuestros dirigentes tienen para argumentar la desigualdad que construyen cada día con sus mezquinas políticas. El capitalismo, que se había jactado de establecer un nuevo mundo de orden y paz, no puede ni siquiera controlar a sus masas des del respeto y el civismo que se le presupone al método democrático. Como en 1968 solo los golpes y las pistolas pretenden hacer frente al levantamiento y en en ningún momento, las soluciones y la honestidad han pretendido hacer frente a una demnada popular muy antigua: el fin de las desigualdades sociales. La ciudadanía que inventaban los sociólogos alemanes y franceses en el siglo XIX, le peuple al que estos mismos daban la soberanía del estado, denuncian con fuego que el poder les ha robado a traición esta soberanía.

Des de los medios de comunicación se ha intentado dar al conflicto un carácter eligioso que en verdad existe, pero que de ninguna manera puede entenderse como razón primera. El pueblo francés que ha decidido levantarse contra el gobierno no lo hace desde su condición de immigrantes, ni en nombre del Islam, sino des de la indignación y la conciencia de clase. Hay quien intenta evitar hablar de lucha de clases, pero es inevitable entender los sucesos de Francia como una nueva lucha de clases. Marx explicó que la Historia era inextricablemente una sucesión de lucha de clases, porque la lógica del sistema de mercado conduce al explotado a levantarse. Quizás este nuevo brote no sirva para reconstuir la democracia o derribarla, pero ha conseguido cuestionar sus estructuras. Los Robespierre del siglo XXI queman coches -símbolo del desarrollo occidental- para pedir lo que hace más de dos siglos pedía la periferia parisina: libertad, igualtad, fraternidad. Las fuerzas del orden conseguirán con la represión y por orden expresa de los que mandan callar las voces de la resistencia; pero en un mundo donde aún no se han podido controlar las conciencias libres cada vez se abren más ojos a una realidad tan lúcida como el fuego que arde en París.

 

 

La España de siempre

 Con el debate del Estatut resurgió la España de siempre y una Catalunya valiente

"No hablamos catalán para ser diferentes, sino porque es nuestra lengua". Con estas palabras acechaba Artur Mas el lateral derechista de un congreso que se reunía para recibir la propuesta de estatut aprobada recientemente por el parlament de Catalunya. Más allá del entramado ideologicopolítico y legal que entrañaba la llegada del texto a Madrid, el escenario político fue una brillante oportunidad para tratar un antigo pero no anticuado problema. La organización territorial de España y, más concretamente, la ubicación de Catalunya en esta organización, se debatió por primera vez en 25 años de democracia de una forma precisa. Y ya iba siendo hora. Porque todo el recelo que guardaban los dos bandos, el españolismo más centirsta y el ctalanismo más radical, salieron a flote con el permiso de los moderados, que bajo toda fórmula inimaginable, intentan dar con la solución a este intuible acaranizamiento. El marco nos brindó la posibilidad de destapar de una vez por todas la hipocresía que enecerraba el silencio absoluto de las dos partes, aqunque el independentismo siempre ha calldo menos. El resultado fue el previsible: una España en blanco y negro, cerrada y obstinada, acometió contra razones de certeza mientras una Cataluña cansada pero consciente dejó por una vez de defenderse para decidirse a atacar. Se me antojó, de repente, que el pueblo catalán, como los galos en el imperio romano, reistían heroicamnete frente al gigante español.

Soy catalán porque me siento catalán, y no me siento español porque me siento catalán, no porque sienta un odio especial a la cultura española. Tanto es así que estoy escribiendo en español, porque no rehuso las demás cultura ni hago ademán de monopolizar la propia. Un colectivo tiene el mismo derecho a identificarse que un individuo, y el pueblo catalán ha pedido, por primera vez en democracia, ser catalán. Desde hace más de tres siglos, he leído y he visto a mi pueblo oprimido y sumiso, y no odio a España, pero si el españolismo. Tenemos derecho pues, a decidir de una vez por todas, construirnos como un pueblo diferente del español, porque tenemos unos rasgos naturales que nos hacen diferentes. Vuelvo a la frase de Artur Mas. Nosotros no queremos ser diferentes, lo somos, senzillamente. Y aunque haya quien se agarre a leyes y razones sin fundamento, hablamos uan lengua distinta y pertenecemos a una cultura distinta. Nadie habla de superioridad, no hay culturas mejores que otras, sino una relatividad cultural que nos ayuda a aprender y crecer como pueblo. El probelma de fondo radica en una clase política que manipula una gran masa del pueblo español ignorante y analfabeta para hecrlos participes de la ofensiva anticalatalanista. "No soy anticatalán" decía Mariano Rajoy, líder del PP, en el congreso. Rajoy es anticatalán porque niega la identidad catalana. No hay más.

Mis sentimientos los decido yo, en esto consiste gran parte del cocnepto de libertad. Y más allá de la gran dosis de intransigencia que gatsó el Partido Popular en el debate, preocupa el vaivén que la derecha constitucional española lleva haciendo desde hace años hacia el extremismo. Escuchando el discurso de Rajoy, uno parecía hallarse como dijo Carod en el 1 de abril de 1939. El mismo discurso de la derecha más fundamentalista rebrotó en el congresó de la democracia. Los populares volvieron a demostrara carecer de oídos y de sensibilidad, pues no escucharon ni sintieron. Es la España de siempre. Es creer no evolucionar y volver a escuchar una tras otra la misma canción de siempre, con variación melódica en función de los intereses partidistas. Al otro extremo, el PSOE mostraba otro aspecto constatable: división interna y confusión. Me cabe una duda razonable, y más, considerable, de si Zapatero siente las convicciones pseudofederalistas que expuso en el debate, o si este ramalazo nacionalista tiene que ver con nuestra adhesión a su legislatura. Porque igual que el pueblo basco se solidarizó admirablemente con el mío, yo me solidarizo con el suyo, y exigo una respuesta a la pregunta qué nos hicimos todos: ¿por qué el estatut si y el Plan Ibarretxe no?

Ante todo sepan que vive dentro de mi un sentir que me hace catalán y una libertad que me permite decirlo. una gran dosis de solidaridad para con todos los pueblos de España, y más allá incluso, del mundo entero. Mi pueblo tiene el mismo derecho que cualquier estado del mundo a poder gobernarse como tal, y yo la necesidad de seguir creyendo en mis convicciones más allá de los argumentos xovinistas y retrógadas de las emntes derechistas -o no- de este país. Oí hablar de la Ilustración y de las revoluciones americana y francesa para intentar sustentar el argumento de la España una, grande y libre. Ciertamente los barones del PP exhiben de forma descarada un jacobinismo desmesurado y un talante burgués propio de los malnacidos que a lo largo de la historia han teorizado sobre la injusticia. Los progresistas, semaos de donde seamos y rigamos según cualquiera de la sideas que militen en este progresismo, tenemos el deber cada vez más vital de seguir resitiendo a los embistes de los ignorantes. Más allá de todo esto, seinto dentro de mi la joya de poder clamar que soy catalán con o sin Estatut porque por fortuna las leyes no pueden determinar jamás los sentimientos de cada uno de nosotros, y la rabia contenida de no poder hacer entender todo esto a gran parte del pueblo español. Espero con fuerza el día en que se tumbe todo prejuicio y pueda hablarles de mi pueblo sin tener que negar el suyo.

 

 

 

 

Lágrimas en el Este

La Alemania del Este recuerda entre escombros y con nostalgia los tiempos en que dominó el socialismo

Justo en el núcleo de la contienda electoral entre los conservadores de Kelmer y los socialdemócratas de Schröeder, un drama aflora de nuevo en la sociedad alemana. Tras la caída del muro de Berlín en 1989, la nueva organización politicoeconómica alemana prometió una reunificación a todos los niveles. Efectivamente se procedió a la reunificación del país, pero solo en un plano político. Un sistema democràtico de raíz capitalista se asentó con firmeza en todo el territorio y desaparecieron las dos denominaciones antagónicas hasta el momento existentes, y la República Democrática Alemana (RDA) se unió a la República Federal Alemana (RFA) para acabar siendo una sola Alemania, un solo pueblo. No obstante, bajo la imagen política que el presidente de la transición Helmut Kohl intentó dar al resto de europa y del mundo, permaneció una división económica y social que a día de hoy, más de diez años después, sigue viva. La Alemania que sobrevivió al fin del comunismo contempló el inicio de un gran desarrollo que se unió al gran proyecto capitalista y a la construcción de un primer mundo desarrollado del que Alemania ha conseguido ser uno de los grandes líderes. Pero este desarrollo se ha llevado a cabo de un modo heterogéneo en el seno del país, y se han dado unos evidentes desequilibrios entre las antiguas RDA y RFA. El drama empezó a gestarse cuando se intentó construir un solo país sobre las ruinas de dos partes enfrentadas y, inevitablemente, desiguales social, política y económicamente. Hoy persiste el drama y desde el este alemán se añoran tiempos pasados.

Fuera de los discernimientos políticos y consideracions que cabe hacer al respecto, como suele pasar en cada hecho histórico, hay unos testimonios capaces de escribir estos hechos mejor que la propia historia. A raíz de las elecciones en el país, los servicios informativos de una cadena de televisión privada en España ofrecían el testimonio de un padre de família residente en la alemania oriental que tras la reunificación perdió su empleo y se ve, ahora, sumido en una trágica miseria. Hablaba de la organización política anterior y hacía hincapié en la importancia que tuvo en su momento la implantación de ciertos valores sociales en la franja este del país. Según contaba, al terminar la jornada laboral, los obreros se reunían en la fábrica para organizar actividades para sus hijos e intentar convivir todos juntos como si de una comunidad se tratara. Tras esa explicación se echaba a llorar repitiéndose a sí mismo que nada de aquello volverá, porque es imposible trasladar ese modo de vivir al sistema actual. Otra familia protagonizaba el testimonio de los olvidados en Alemania. El padre de familia también se vio sumido en el paro tras la reunificación, y el estado alemán actual apenas se hace cargo de sus necesidades básicas ni, evidentemente, las de su mujer y sus hijos. Ellos son solo una pequeña parte de la gran masa social que conoció tras la derrota comunista la pobreza y la desolación. Contemplan impotentes como, del ambicioso proyecto que Helmut Kohl quisó llevar a cabo, solo la franja occidental se ha beneficiado de sus propósitos y en la parte que fue dominada por el socialismo la reunificación solo ha dejado paro, desigualdad y xenofóbia.

Cabe preguntarse, a todo esto, si dicha desigualdad es un error histórico o simplemente un accidente circunstancial emmarcado en un canvio político concreto. Evidentmente hay matices en este planteamiento y si bien es verdad que el drama alemán se debe a un error histórico concreto tambien es justo decir que todo hehcho histórico debe ser juzgado en función de su contexto político y social. El proyecto que intentó liderar Kohl tras la caída del muro de Berlín no solo fue ambicioso sino, tambien en un principio, moderado y equilibrado. Su propósito fue trasladar la economía de mercado que ya funcionaba en la República Federal Alemana bajo control capitalista a los länders derrotados de la República Democrática Alemana, donde hasta el momentó funcionó una economía de planificación bajo control socialista. Pero el cálculo político no tuvo en cuenta un punto deducible por lógica: no se pueden reunificar dos territorios sin equilibrarlos primeramente. Es decir, no se puede contruir sobre dos estructuras dievergentes porque sobre estas va a crecer un solo bloque con una estructura deisgual. El reusltado es evidente y basta con evidenciar que en un mismo país convive una indústria líder en el sistema económico mundial y unos índices de desarrollo que rozan la marginalidad en algunos puntos del territorio. La reunificación no solo contrajo pues un elevado coste eocnómico y político sino tambien, a la larga, un preocupante conflicto social.

A todo esto el capitalismo cierra los ojos. Anteayer, a las vísperas de las elecciones presidenciales, miles de ciudadanos de la Alemania oriental salían a la calle a gritar contra la injusticia que se está llevando a cabo con tan solemne pasividad. Pedían, solo, un reequilibrio en el país y la llegada de las promesas que un día hicieron sus represetnates políticos subidos en el muro que derribaron con el pico i la pala pero, tambien, con los tanques, la pluma y el papel. En Alemania, como en el resto de países de Europa del este, el capitalismo ha dejado tras su paso pobreza y desigualdad. Una pequeña élite se ha asentado en estos países para comer del trabajo del pueblo, y quienes conocieron el esplendor en años anteriores, hoy solo conocen de las democracias el paro y la miseria. Las estadísticas elaboradas por la ONU aseguran que en la mayoría de estos países más de la mitad de sus ciudadanos mirán hacia atrás con nostalgia y hacia adelante con preocupación. Para muchos de ellos el subdesarrollo que el mundo occidental atribuye al comunismo comienza a edificarse justo cuando el sistema cpaitalista pisa sus tierras, y recuerdan con nostalgia los tiempos en que tuvieron un trabajo, un sueldo razonable y una vida digna, nada más. Quizás de este recuerdo, o quizás de la rabia de saberlo perdido -quien sabe- se vieron en la manifestación de anteayer muchas lágrimas bañando mejillas y cayendo en las manos de quienes quizás algun día se levanten de nuevo para luchar por volver a ser lo que nunca quisieron dejar de ser: hombres libres.